Stampa Articolo

Escriptura i identitat comunes. Conversa amb Pere Villalba i Varneda

foto-copertina di Vincenzo Maria Corseri [*]

Quan estem immersos en una època d’incertesa i desintegració cultural com la dels darrers anys, coneixem un estudiós com el català Pere Villaba i Varneda, un dels rars intellectuals capaços de retrocedir la història de la civilització europea i mediterrània amb una mirada unificada, és sens dubte una oportunitat preciosa per rellegir les arrels complexes de la nostra contemporaneïtat a través de la lent de les llengües i els codis filosòfics i culturals heretats dels segles passats.

Filòleg i estudiós de renom internacional, Villalba ha tingut l’oportunitat, durant una llarga carrera acadèmica i científica, d’exercir principalment com a professor de Filologia clàssica a la Universitat Autònoma de Barcelona, de conrear la seva doble vocació d’investigador i docent situant al centre de la seva obra el respecte per la “lliçó dels amos” dels segles passats i de l’actualitat, en què es basa cada intercanvi i confiança mútua: un punt de partida de valor essencial per frenar cada vegada més la deshumanització generalitzada, fins i tot dins de la “societat de benestar” en què vivim.

En uns cinquanta anys d’activitat, Pere Villalba i Varneda ha treballat i publicat nombrosos textos i autors de la llatinitat i grecitat clàssiques, però també sobre textos complexos de la tradició tardana i medieval, tenint cura de nombroses edicions crítiques, traduccions, comentaris de text, assaigs, estudis i monografies.

Professor Villalba, durant la seva llarga activitat científica t’has dedicat principalment a la Filologia clàssica, una disciplina que també vas impartir durant molts anys a la Universitat Autònoma de Barcelona, on actualment exerceix el càrrec de professor emèrit. Voleu introduir-nos en el sentit d’aquesta ciència, també en relació amb la vostra experiència com a estudiós?

«La Filologia clàssica comprèn l’estudi del llegat dels escriptors (poetes, filòsofs, historiadors, científics, etc.) de l’antiga Grècia i de Roma, tant en la recuperació dels textos com en l’exegesi d’aquests. No hi ha dubte que el primer poeta europeu, Homer, és un model de grandesa intellectual fonamental en la constitució del que seria i és Europa. El mateix es pot dir dels filòsofs, poetes, historiadors, etc., i es pot arribar fins a l’Edat Mitjana. Europa són tots ells, primer els filòsofs, naturalment. Malauradament l’Europa d’avui dia ja no produeix filòsofs, ni poetes, etc.

La ciència és una, en tant que tot aquell que la practica en algun camp concret cerca les causes de les coses, i a partir de les coses i causes eleva el seu intellecte. Ara bé, la ciència no és única: C = Ciència + coneixements subalterns X, aquesta superior quantitativament a C, però tots ells són propietat de C.

No és correcte la denominació de ‘científic’ utilitzada avui dia per les persones que practiquen uns coneixements tècnics, o bé se’n van a la Lluna. Quan parlen, sembla que ho facin des de la seva torre d’ivori per mirar-se en el seu llac de perdició, com el Narcís del mite. Aquests ‘científics’ es consideren incorregibles pels altres estudiosos i el seu orgull esdevé una malaltia mental.

Doncs, bé, només existeix un saber, o saviesa, que es concentra en el terme ‘Filosofia’, la qual és mare de la mal anomenada Ciència i de la Tecnologia actual. La Filosofia és la Ciència que conserva la multiplicitat dels sabers, és com un arbre constituït amb arrels, tronc, branques, rams, fulles, flors i fruits, tot el saber sota la veritable Sapientia.

Els membres de la primera Universitat oficial, la de la Biblioteca i Museu d’Alexandria (s. III-I aC), dotada de sales, d’un petit zoològic i un laboratori, es dedicaven a la Sapientia, dialogaven i es discutien, però mai no s’aïllaven o s’emmurallaven, ni es narcissaven. Milers de llibres hi eren ordenats i se’n feien còpies: Filosofia, Matemàtiques, Física, Poesia, Enginyeria, Filologia, Biologia, Geometria, Astronomia, Història, Alquímia, Literatura, Gramàtica, Biografia, Lexicografia, Trigonometria, Topografia, Fisiologia, Anatomia, etc. Així es va conservar i incrementar la cultura de la futura Europa.

Evidentment que l’Era virtual introdueix en la societat actual nombroses facilitats a la tasca o mecànica del saber, i cal aprendre-ho i aplicar-ho, però sense oblidar les fonamentacions del saber aportades per les generacions que ens han precedit. Ciceró ho va profetitzar: “Historia uero testis temporum, lux ueritatis, uia memoriae, magistra uitae, nuntia uetustatis” (De Oratore, II, 9, 36: “la Història, però, és el testimoni dels temps, la llum de la veritat, el camí de la memòria, la mestra de la vida, la missatgera de l’antiguitat”). El saber ocupa tot el temps: “omnia tempus habent” (Eclesiastès, 3, 1: “totes les coses tenen el seu temps”).

Finalment, l’intellecte humà, com coneix?  Plató d’Atenes proposa la imatge de l’ànima racional com una mena d’energia, o carro, tirada per dos cavalls alats, un de blanc, que representa el coratge i els bons sentiments, i un de negre, que encarna les tendències baixes, com la supèrbia i la sensualitat, i dirigit/da per un auriga, que és la raó (Fedre, 246ss.). L’ànima hauria tingut una preexistència en un indret celestial (to/poj ou)rano/j), on contemplava les Idees d’una manera intuïtiva, sense coneixement sensitiu, és a dir, contemplava directament, sense intermediaris, les Idees immaterials: “tota ànima que reïxi a veure quelcom de veritat roman indemne…, però quan una ànima no se’n surt, no segueix i no veu res, l’atrapa la desgràcia en forma d’oblit, s’omple de mal i s’afeixuga, atuïda, perd les ales i cau a terra” (Fedre, 248c). L’ànima caiguda, doncs, s’ha de revestir d’un cos, d’aquí l’axioma, segurament originari dels filòsofs pitagòrics, sw=ma sh=ma, és a dir, ‘el cos és un sepulcre per a l’ànima’, per tal de disposar d’uns mitjans de coneixement, que són els sentits materials, i conèixer les coses materials, a saber, les imatges o ombres o representacions de les Idees, establint-se en el nivell de l’opinió, és a dir, en un coneixement imperfecte, i caldrà fer un gran esforç per a copsar-hi llurs semblances per respecte de llur Idea: “sempre que aquí algú veu una cosa bella, recorda la bellesa essencial, això li fa sortir ales, i, ja alat, malda per envolar-se, però inútilment” (Fedre, 249d). Amb tot, el coneixement humà és un procés, hi ha graus de coneixement, apareixen les limitacions en el raciocini i Plató ho exemplifica amb l’allegoria de la caverna (República, 514a-520d).

Aristòtil d’Estagira (384-322 aC) planteja la teoria del coneixement d’acord amb dos principis: l’enteniment pot estar en potència, nou=j paqhtiko/j, s’entén de conèixer i d’esdevenir totes les coses pensables, i pot ser causal i actiu, nou=j poihtiko/j, és a dir, és capaç d’abstreure dels objectes materials els objectes intelligibles per la raó, és a dir, els conceptes. Per tant, el procés bàsic del coneixement són (1) els objectes exteriors, (2) el coneixement sensitiu dels objectes, i (3) el coneixement racional o abstracció dels conceptes universals abstrets del coneixement sensitiu.

Hi ha, doncs, un intellecte en potència o passiu, i un intellecte actiu o separat. I la intellecció té modalitats: per la facultat sensitiva es jutja del fred, del calent, etc., i això es fa per una facultat diferent o per la mateixa facultat comportant-se d’una manera diferent, i de la mateixa manera que les coses són separables de la matèria, això mateix concerneix l’intellecte. És a dir, l’intellecte separa els modes de ser pels sentits, abstraient el bé hipostàtic de les coses, o bé separat de la matèria elabora un discurs (dia/noia) deductiu fins a arribar a la raó intuïtiva (no/esij: Idees). De totes maneres, “també tenen raó els qui diuen que l’ànima és el lloc de les formes [to/pon ei)dw=n], tenint en compte que no és l’ànima sencera sinó l’ànima intellectual [h( nohtikh/], i que no es tracta de formes en entelèquia [que té el fi en si mateix en acció] sinó en potència” (De anima, 429a).

És, doncs, gràcies a l’intellecte actiu que es pot abstreure l’essència universal d’un objecte, tot actualitzant el que està en potència en la sensació, a saber, la part espiritual que pertany a l’ànima, separable de la matèria, i, doncs, és immortal. Les coses intelligibles es troben en les formes sensibles, de manera que les formes intelligibles són immanents en el món sensible, amb la qual cosa Aristòtil traspasa el món ideal del seu mestre Plató al món real, i no hi ha, doncs, idees en acte en un indret celestial, sinó només en potència, i “està clar que l’objecte sensible fa passar la facultat sensitiva de potència a acte, car ella no pateix passió ni alteració” (De anima, 431a).

1Altres filòsofs: Plotí (205-270; Ennèades), Temisti de Paflagònia (ca. 317-388), Al-Kindi (796-ca. 866), gran coneixedor de les obres d’Aristòtil i Plató, Al-Farabi (870-950; Turquestan), mestre sufí, fou un gran entès en el platonisme i en l’aristotelisme, els harmonitzà, de manera que marcà la tradició àrab posterior i la llatina fins a Albert Magne; Ibn Sina (Avicenna; Afshana, 980-1037) és el filòsof més gran de l’Islam oriental, promotor d’un veritable sistema en la Metafísica, fou metge, va parafrasejar l’obra d’Aristòtil i ocupà càrrecs polítics; Ibn Bajja (Avempace, Saragossa ?-Fes, 1139) és el model del filòsof lliure pensador, desmarcant la religió de les ciències; Anselm de Canterbury (1033/4-1109) no distingí entre les facultats naturals de la raó i els poders sobrenaturals de la mateixa raó (credo ut intelligam); Ibn Rushd (Averrois, 1126-1198), Cadí de la gran mesquita de Còrdova, càrrec ocupat ja pel seu avi i pel seu pare, fou metge, fou considerat el commentator d’Aristòtil pels llatins, per tres tipus de treballs sobre Aristòtil, els Grans comentaris, els Comentaris mitjans i les Synopsis o Epitome. La tesi averroista, doncs, consisteix a dir simplement que, quan el coneixement humà actualitza l’intellecte hílic ‒ que és una substància eterna i separada del cos ‒, aleshores aquest s’uneix amb l’intellecte agent ‒ que també és una substància separada del cos ‒, i també aleshores l’home és unit amb l’intellecte agent, donant lloc a l’intellecte especulatiu. Albert Magne (ca. 1200-1280) contribuí a explicar tota l’obra d’Aristòtil d’Estagira a l’Occident medieval, parafrasejant-la i fent-ne excursos, no sense afrontar dificultats a l’hora de voler entendre Aristòtil i la tradició, a l’hora de descobrir la intenció del mestre grec i haver de deixar en suspens la seva concordança amb els imperatius de la fe cristiana, fet que no deixava de ser una condició del progrés científic. Home de ment ben preparada, Albert Magne distingia el mètode teològic, basat en la revelació, del mètode filosòfic, basat en la raó. Albert Magne conreà les ciències experimentals, s’interessà per la Mineralogia i l’Astrologia, l’Alquímia, la Psicologia, l’Antropologia, la Biologia, les Ciències naturals, la Zoologia i l’Astronomia, acceptà la influència dels estels en esdeveniments terrestres, i demostrà que el saber estadístic – que no és cap ciència – no eliminava el lliure albir. Tomàs d’Aquino (1224/5-1274) coneixia bé Aristòtil, Els noms divins del Ps.-Dionís, el Liber de causis atribuït a Procle de Constantinoble (412-485), polemitzà sobre Avicenna quant als conceptes fonamentals d’ens, essentia i natura amb el tractat De ente et natura (1248-1252), comentà els quatre Llibres de les sentències de Pere Llombard, redactà una apologètica, la Summa contra Gentiles, i l’any 1266 començà la Summa Theologiae pensada per a principiants. Síger de Brabant (1235-1284) fou interpretat fora de lloc, i tot i que semblava defensar que la Filosofa i la Teologia es diferenciaven pel mètode i no pels continguts, fou acusat de la promoció de la doble veritat en el sentit d’Averrois. Boeci de Dàcia (1240?-ca. 1284), seguidor de Siger de Brabant, fou un aristotèlic radical i un averroista, una part de les seves lliçons foren condemnades pel bisbe Esteve Tempier, i en la seva obra De summo bono planteja la felicitat com a objectiu a assolir per la natura humana – sense negar la felicitat en el més enllà –, que arriba a posseir-la per la raó, propietat específica de l’ésser humà, el qual, en contemplar la veritat i en fer el bé, l’aconsegueix. Boeci segueix les petges d’Aristòtil (Eth. Nic., llibres I i X).

Encara hi ha altres filòsofs no oblidables per la seva intellectualitat sense fronteres pretensioses, com Pere Abelard, Roger Bacon, etc. La història, doncs, de la Filosofia/Ciència és molt llarga i molt curta, segons».

L’atenció que va prestar a Ciceró, un autor que també va estudiar i traduir al català (pensem en l’edició de De re publica que data del 2006), certament caracteritza una de les línies centrals de la seva obra, un treball d’excavació que va desenvolupar durant un llarg període de temps. Voleu que ens ho expliqui?

«Sí, Ciceró és un referent de la Roma que estava en canvi. Home intellectual com era, Ciceró no va saber aplicar-se a la seva vocació intellectual amb exclusivitat, llàstima!, seguint equivocadament el camí del prestigi públic, i oblidant el prestigi racional, que mai no és suficientment aplaudit. Paciència!

Sort del seu esclau i amic, Marc Tulli Tiró, a qui Europa ha d’agrair la conservació de l’obra ciceroniana. Esperem que algun dia trobem algun manuscrit del De re publica ‒ obra filosòfica sobre el polític i la política, 54-51 aC, conservada incompleta en un palimpsest a la Biblioteca Vaticana ‒ sota alguna ciutat avui italiana de la que es té notícies de l’existència de biblioteques particulars gregues i llatines.

Ciceró justificava la monarquia com a sistema polític més coherent, davant per davant del de la democràcia, actitud gairebé similar a la de Sòcrates, el qual, davant de la seva condemna per part d’un grup majoritari de l’assemblea d’Atenes, preferí no oposar-s’hi».

El món acadèmic internacional reconeix la seva autoritat indiscutible també en el context de l’estudi dels orígens dels Jocs Olímpics, especialment després de la publicació del seu volum Olímpia. Orígens dels Jocs Olímpics (Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1994). Quins són els motius que us han portat a tractar aquest tema?

«L’estudi de l’Antiguitat clàssica no és un camp tancat, perquè tot estudi no és claustrofòbic en ell mateix. Dintre de les moltes aportacions del món clàssic a la posteritat està l’organització dels Jocs Olímpics fa ara uns trenta-cinc segles.

Em vaig dedicar a l’estudi dels orígens dels Jocs Olímpics per l’ambient que es va produir a Barcelona en ocasió de la celebració dels Jocs Olímpics moderns l’any 1992. D’altra banda un filòleg clàssic es basa sempre en allò que és real, i aquesta ocasió olímpica va fer possible el meu projecte. A classe assistien estudiants de fora la Universitat Autònoma, i durant dos cursos vaig dirigir les visites d’estudiants a Grècia, mostrant-los l’oracle de Delfos i, naturalment, explicant-los in situ les ruïnes i el significat d’Olímpia, banyada pel sagrat riu Alfeu, cofundador posterior juntament amb la nimfa Aretusa de la ciutat de Siracusa (illa Ortígia, Sicília).

2Olímpia, amb les seves festes inicials per invocar la fertilitat a la deessa Gea, representa el lloc d’unió entre els pobles de la futura Europa, en tant que allí hi van arribar pobles centreeuropeus, els quals canviaren els costums dels jocs olímpics inicialment femenins per uns de masculins. El lloc i els fets olímpics foren matèria molt valorada pels poetes i historiadors grecs.

A alguns aquesta mescla de coneixements els sembla superficialitat, però no és així, ja que és combinació sense barreres ni límits de les ciències específiques, en la mesura que tot està combinat, i les coses es produeixen sense buits».

Tinc la sort de conèixer-te personalment durant almenys tres dècades. La primera vegada que em van parlar d’ell va ser a Palerm, en el context de l’Officina di Studi Medievali, un dels centres de recerca més actius sobre l’edat mitjana i els estudis mediterranis al sud d’Itàlia, una institució dirigida des de fa molt temps i animada per Alessandro Musco, que durant aproximadament trenta anys ocupà la càtedra d’Història de la Filosofia Medieval a la Universitat de Palerm (l’Officina està dirigida ara per Diego Ciccarelli, professor de Paleografia i Diplomàtica de la mateixa Universitat). El nom de Pere Villalba i Varneda estava, en aquell entorn científic, inseparablement vinculat a la figura d’un gran pensador català, el mallorquí Raimondo Lullo, filòsof i teòleg – permeteu-me passar l’expressió – d’enginy polifacètic (també era lògic, místic i pedagog), entre els més grans protagonistes de la cultura europea i mediterrània tardomedieval. Per a mi, Professor Villalba, el seu nom, fins i tot abans de conèixer-lo en persona, era el d’un prestigiós estudiós del pensament medieval, no pas d’un filòleg clàssic. Com va arribar a Llull i, en general, a l’estudi sistemàtic del pensament medieval?

 «L’any 1988 vaig començar a seguir el camí lullià, presentant-me al Raimundus-Lullus-Institut de la Universitat de Freibrug i. Breisgau, on vaig rebre l’encàrrec  de fer l’edició crítica llatina de l’Arbor scientiae de Ramon Llull.

Ara estic ocupat en la demostració de l’Art lulliana, és a dir, en l’explicació del seu sistema mecanitzat que condueix l’intellecte, per mitjà d’un raonament d’estructura algorítmica, a trobar la veritat. Atès que el posicionament més propi de l’intellecte és el dubte, Ramon Llull introduí en el seu sistema racionatiu el triangle ‘Afirmació – Negació – Dubitació’, de manera que ‘dubito ergo cogito’, segons les meves conclusions.

En aquesta línia, Ramon Llull queda adjuntat a la llista dels filòsofs esmentats més amunt, analitzant l’intellecte diví, el qual és summe, infinit, etern, intelligentíssim, així com l’intellecte agent i l’intellecte pacient dels humans: el mateix intellecte agent abstreu les espècies dels objectes exteriors i les deixa reposar en la seva pròpia passió, en la qual les fa intelligibles, i d’aquesta manera adquireix l’intelligible i l’entendre peregrins, amb els quals entén naturalment i amb art fa ciència. També tractarà l’intellecte possible, pràctic, discursiu, judicatiu, particulat, també del confús i tenebrós; quant a l’intellecte materialitzat: “Déu no entén els particulars. Averrois, XII. Metaphysicae. Averrois va considerar que Déu no entén els particulars, perquè aleshores convindria que el seu intellecte fos materialitzat, i tingués deshonra, i també entendria a l’instant i successivament, ja que els particulars són generables i corruptibles, i coses semblants. I així es multiplicaria la contradicció, la qual cosa és impossible” (188. Liber de ente quod simpliciter est per se et propter se existens et agens, París, setembre, 1311; ROL VIII, 1289-1294).

foto-3-de-arte-addiscendi-testo-della-lectio-magistralis-tenuta-da-pere-villalba-varneda-alluniversita-di-palermo-in-occasione-del-conferminto-della-laurea-honoris-causa-in-filosofiaEspècies i condicions de l’intellecte humà: “L’intellecte té set condicions entre altres, a saber, que és divisiu o distintiu (1), perquè distingeix. És difusiu (2), perquè multiplica la seva semblança fent que les coses siguin intelligibles. És compositiu (3), perquè compon una espècie amb una altra. És investigatiu (4), perquè investiga les espècies. És causatiu (5), en tant que les crea. És dispositiu o ocasionatiu (6), en tant que disposa i ocasiona la voluntat a estimar i la memòria a recordar. És judicatiu (7), en tant que judica afirmant o negant això que és ver o fals.

“L’intellecte, però, té aquestes condicions naturalment i pròpiament, si bé per accident en té unes altres tres, de les quals disposa per mitjà de la memòria i la voluntat amb les quals està conjuntat. Així <l’intellecte> és dubitatiu (8), com en la regla BSi existeix l’intellecte: Dubitació/Afirmació/Negació ha estat significat. És creditiu (9), quan creu això que no entén. És fals i oblic (10), quan fa un judici fals” (109. Liber de intellectu, Montpeller, gener, 1304, ROL XX, 266-285).

Conservo el record i el sentiment més profund d’agraïment per al Prof. Alessandro Musco, de qui vaig rebre orientacions i comprensió. El seu concepte del coneixement obert a tot saber em va fer comprendre que l’estudi de les coses humanes és fonamental per a tota la societat, sense límits de temps ni d’espais geogràfics. Del Prof. Diego Ciccarelli he rebut sempre una gran acollida, i els seus coneixements dels textos m’han ajudat molt».

El 2001, per al Corpus Christianorum, es va publicar la seva edició crítica del Lullian Arbor scientiae. Posteriorment, els seus treballs d’excavació de Llull s’espesseixen fins al punt d’acabar una obra monumental, Ramon Llull. Vida i Obres, considerada per la comunitat internacional d’estudiosos un text essencial per comprendre no només el pensament i la dimensió biogràfica de Raimondo Lullo, sinó també per entrar a la densa xarxa de relacions i relacions culturals que el filòsof de Palma de Mallorca ha conreat aproximadament, cinquanta anys de viatges i reunions –amb sobirans, papes, filòsofs i religiosos cristians, musulmans i jueus – publicant dues-cents seixanta-cinc obres en llatí i català, algunes capaces d’influir profundament en el pensament d’alguns protagonistes eminents de la civilització filosòfica europea dels segles següents, com Nicolau de Cusa, Pico della Mirandola, Bruno, Descartes, Leibniz i molts altres. Descriviu aquesta obra vostra i, si és possible, digueu-nos en quins termes heu intentat enquadrar la complexa personalitat de Llull, renovant així els Lullian studies.

 «L’esmentat Volum I, Ramon Llull. Vida i Obres (Fundació Elsa Peretti – Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2015, p. 1-1000) comprendrà dos volums més, en els quals recullo totes les obres de Ramon Llull ‒ se’n conserven 222 ‒, de les quals faig un estudi filològic i de continguts, i en cerco les fonts que l’autor pogué utilitzar, ve a ser una Enciclopèdia lulliana assequible en tots els aspectes. El Volum II ja està redactat, i espera el finançament per a la seva publicació.

En aquests moments estic intentant situar l’estructura orgànica del pensament de Ramon Llull, quan inventa un sistema propi ‒ no és pas cert que hi hagi influències directes d’altres cultures en aquest sentit ‒ a l’hora d’exposar les seves tesis filosòfiques i teològiques: neix la lògica inventiva. Ramon Llull s’anticipà en molts segles a iniciatives posteriors.

foto-4-beato-raimondo-lullo

Il beato Raimondo Lullo

1. Ramon Llull creà un alfabet universal en l’obra 5. Ars notatoria (Montpeller/Mallorca, 1275; conservada en tres manuscrits), que podia ser après per tothom, ja que es tracta d’un llenguatge ‒ no d’una llengua ‒, que no té fonètica sinó conceptes o semàntica i diu coses, fet que recorda els hieroglífics egipcis, si bé aquests tenen valors fonètics; també les notes musicals estan en aquesta línia oberta a tothom. Signes lullians apareixen en els llenguatges actuals de la Fuzzy Logic i de les lògiques plurivaluades, recollits en els nostres sistemes informàtics.

2. L’esmentat Leibniz va ser el primer que va comprendre el sistema lullià, en el qual va veure l’aplicació d’una Mathesis uniuersalis, en tant que pensem i parlem i escrivim sota exigències matemàtiques i geomètriques, ja que no hi ha res deixat al buit (horror uacui!). El mateix Leibniz va fer intents d’elaborar una llengua universal quan, als catorze anys, llegí l’Organon d’Aristòtil, i als divuit anys, després d’haver llegit l’Ars magna de Ramon Llull, intueix un artifici universal, és a dir, una art combinatòria, i als vint anys publica la Dissertatio de Arte combinatoria (1666). No m’hi puc estendre més en el tema; que basti aquest enunciat (cfr. T. i J. Carreras Artau, Història de la Filosofia espanyola, vol. 2, Madrid 1943, 298 i ss.; facsímil, Barcelona-Girona 2001, p. 9 i ss.).

3. Breument, deixant de banda l’abundància de figures geomètriques per trobar la veritat en obres anteriors lullianes, mostraré l’estructura matemàtica que Ramon Llull aplicà a la seva 53. Taula general / Tabula generalis (Tunis/Nàpols, 13 de gener de 1294; accessible a ‘Ramon Llull DB’), que he publicat recentment (Antonianum, n. 2, 2019, Aprilis-Iunius, p. 267-312), en la qual ha intervingut directament el matemàtic de la Universitat de Barcelona, el Prof. Dr. Roman Jordi Adillon Boladeres. L’obra lulliana formateja 84 columnes, cadascuna amb 20 cambres, que donen el resultat de 1.680 cambres (84 x 20 = 1.680; 864 cambres repetides).

Detallaré el primer full del Diagrama de flux, una forma sintètica feta de blocs a desenvolupar sota una normativa inflexible, que ha de ser executat detalladament per obtenir totes les combinacions possibles. El Diagrama ‒ sèrie d’ordres d’un disseny, registre o inventari ‒ mou el valor de les variables, i, quan es compleix la condició final parcial, és el moment d’imprimir la variable. El programa continua fins que s’arriba a la darrera instrucció, el FI (oval o ellipse). El rectangle vol dir que s’afirma quelcom, és a dir, representa un principi/axioma que s’ha d’executar, mentre que un rombe formula una qüestió, i caldrà prendre’n la decisió; quan s’arriba a l’últim rectangle esmussat es produeix el punt d’impressió de totes les variables. El rectangle oval allargat superior indica que s’ha arribat al FI del procés.

Tres variables hi ha per duplicat: i=1, j=2, k=3, (t) i=4, j=5, k=6, que aniran canviant de lloc segons que ho indiqui el programa i el mateix curs en la formació de les 1.680 cambres. Sempre la primera i la segona caselles s’executen una sola vegada.

Exemple de la formació de les quatre primeres cambres, i primera columna de la Taula general:

diagramma-di-flussoLes aportacions del matemàtic anglès George Boole (The Mathematical Analysis of Logic, being an essay towards a calculus of deductive reasoning, Cambridge, London 1847; també a New York, 1948) són fonamentals en aquests estudis de Lògica, ja que l’important per a Boole no és l’aplicació del càlcul a la lògica o que s’utilitzi un càlcul no quantitatiu ‒ ja ho havien fet Ramon Llull i Leibniz ‒, sinó “that the validity of the processes of analysis does not depend upon the interpretation of the symbols which are employed, but solely upon de laws of their combination” (paraules inicials de la Introduction). Per a Boole la Lògica no és una abstracció, sinó una construcció formal que s’ha d’interpretar: havia nascut la moderna lògica matemàtica! Aquesta nova Lògica, doncs, procedeix al revés de la Lògica tradicional: no actua a partir d’unes proposicions lògiques abstretes, ans construeix primer un sistema formal, per després cercar-ne una interpretació: això constitueix un dels components dels sistemes informàtics. A dalt de tot, però, el primer a fer aquests intents es diu Ramon Llull.

El Dr. Sevilla troba que “tomadas de 1 en 1, de 2 en 2, etc. es de 29 – 1 = 511. Como el alfabeto incluye 6 series con cada una de las otras series, se obtiene: (29-1)6 = 5116 = 17.804.320.388.674.561 = 17.804 billones + 320.388 millones + 674.561 combinaciones” (p. 123). Aquí també cal recordar la combinatòria global en la primera redacció de la Figura A ‒ formada per setze conceptes/principis ‒, el resultat de la qual és 16! = 20.922.789.888.000. També el Dr. Sevilla exposa el funcionament del ‘bit’ (‘0’ o ‘1’), apel·la l’àlgebra de Boole, la qual contribuí al disseny dels circuits digitals binaris de Claude E. Shanon (1916-2001) mitjançant relés (‘relais, relleu’; interruptors electromagnètics de Joseph Henry del 1835), i “esto ocurrió en el verano de 1937 en los laboratorios “Bell” de Nueva York, dando origen al desarrollo de las ciencias y técnicas de la computación y al nacimiento de la informática” (p. 124).

Conclusions: “La lógica de Ramon Llull es el antecedente necesario de la de Leibniz y de la de Boole, que fue el soporte teórico de la informática actual. Sin esos tres nombres la historia sería diferente. Ramon Llull fue el primero en la historia de la Ciencia en construir un lenguaje codificado y una combinatoria para lograr un lenguaje y una matemática universal, que se utiliza con sus modificaciones, hoy en día” (p. 130; José María Sevilla Marcos, La Lógica de Ramon Llull, Discurso de ingreso en la Reial Academia Mallorquina d’Estudis Històrics, 28 de enero de 2016, Mramegh 26, 2016, p. 115-131).

foto-54. Fuzzy Logic. Finalment, cal introduir l’estudi de la Lògica de Ramon Llull sota els actuals prismes de les lògiques multivaluades i, especialment, de la Fuzzy Logic (Lofti Asker Zadeh, 1965).

Tot avançant resultats, es pot dir que aquesta Lògica borrosa es troba ben bé en Ramon Llull, en tota la seva obra escrita (222 obres conservades). En realitat la 101. Logica noua / Lògica nova (Gènova 1303, i Montpeller 1304) és el punt de referència millor. Certament el pensament humà amb format d’estructura lògica demostra en la pràctica que la veritat té graus de realitat, de manera que la Lògica aristotèlica queda limitada a una estructura formal.

També en aquests moments estic ultimant una nova Biografia de Ramon Llull, Teòleg de l’alegria, basada especialment sobre els textos dels seus llibres, una mena d’antologia sincronitzada amb la seva acció arreu del seu món (Mallorca, Montpeller, París, Nàpols, Roma, Tunísia, Bugia, Xipre, Armènia menor, Jerusalem, etc.). Voldria publicar-la en les llengües més properes: italià, castellà, francès, anglès i alemany».

Gairebé totes les seves principals publicacions van ser escrites deliberadament no en castellà sinó en català. Com a intèrpret erudit i acurat de les cultures mediterrànies, què penses del potencial actual de les llengües (algunes minories) de les regions europees frontereres amb el Mediterrani. Creus que el destí està en risc?

 «Jo voldria ser optimista, però l’optimisme no és precisament la virtut del filòsof ni del filòleg, i les persones que ens hem dedicat a l’ensenyament, és a dir, a transmetre als altres coneixements, som realistes ‒ ho hem de ser ratione essendi ‒, ja que el pensament es fonamenta en allò que és real; després es poden fer, naturalment, algunes elevacions de l’intellecte, és a dir, del concret cap a la metafísica, però s’ha de davallar des del punt més elevat de l’escala del coneixement fins als predicaments, ja que omnia sensus habent.

pere-villalba

Pere Villalba i Varneda

D’altra banda, s’han perdut llengües per imposició d’altres llengües, però aquestes llengües perdudes eren només orals, parlades, no havien deixat res escrit. Naturalment hi ha el cas de l’antic egipci, entre altres casos ‒ etrusc, ibèric, cari ‒, que no ha conservat el seu ús, que en aquest cas es tractaria de la llengua copta. Hi ha altres llengües minoritàries, com, per exemple, les del nord de la Llombardia i el Friül. A part hi ha les llengües derivades, o dialectes. Afectuosament recordo el parlar interior de Sicília, el sicilià, una llengua romànica com les altres, parlada per moltíssim ciutadans, o bé el romanx dins les llengües retoromàniques de Suïssa o centre d’Europa.

Com a filòleg he de dir que aquestes llengües testimonials s’han de conservar i que cal fer tot el possible perquè sigui així. No és el cas de la llengua catalana, perquè té una llarga tradició literària i parlada. En l’aspecte del català parlat, és cert que hi ha hagut moltes ofensives, però és una parla molt sòlida, testimoniada en documents des del segle IX.

En el meu cas concret, com diu la pregunta, he escrit i publicat sempre en català, tinc alguna cosa en castellà ‒ llengua molt parlada i escrita ‒, la tesi doctoral va ser publicada en anglès, i alguna cosa en italià i alemany. Quan he hagut de parlar al Brasil o a França he procurat adaptar-me a les circumstàncies en la mesura que he pogut, ja que no vaig ser, en el seu temps, un estudiant universitari que pogués fruir d’erasmus a països diversos. Els temps no canvien, s’adapten a les demandes de tots tipus. Esperem que la benedicció feta sobre la societat humana produïda a la Torre de Babel (Gènesi 11, 1-9) per mitjà de l’implantament de la multiplicitat lingüística perduri, malgrat la visió una mica pessimista del senyor Brueghel».

Dialoghi Mediterranei, n. 42, marzo 2020
[*] Abstract
Il presente contributo riporta il testo ‒ in catalano ‒ di una recente intervista rilasciata alla redazione di Dialoghi Mediterranei da Pere Villaba i Varneda, filologo e storico della filosofia, di chiara fama, professore emerito di Filologia classica all’Università Autonoma di Barcellona (UAB), sulla sua attività scientifica e sul ruolo della filologia nell’indagine critica dei testi e dei saperi in seno alla cultura europea e mediterranea. Pere Villalba i Varneda, nel corso della sua carriera scientifica e accademica, ha saputo conciliare lo studio dei testi della civiltà greco-latina (ricordiamo, oltre l’importante edizione dei testi e delle fonti sui Giochi Olimpici, i suoi lavori su Aviano, Arato, Cicerone, Flavio Giuseppe e gli studi sull’evoluzione dell’idea di politica e di governo nella Roma monarchica e repubblicana) con quello dei testi dei principali pensatori del mondo tardoantico e medievale. Ha inoltre curato, per il Corpus Christianorum, l’edizione critica dell’Arbor Scientiae di Raimondo Lullo, filosofo e teologo “dal multiforme ingegno”, tra i massimi esponenti della cultura tardomedievale e punto di riferimento per pensatori della statura di Cusano, Pico della Mirandola, Bruno, Cartesio e Leibniz. A Raimondo Lullo, filosofo maiorchino contemporaneo di Dante, definito nei secoli passati “doctor illuminatus”, Pere Villalba i Varneda ha anche dedicato una monumentale opera, Ramon Llull. Vida i Obres, ampiamente trattata nella parte centrale dell’intervista, di cui è uscito il primo volume per i tipi della Fundació Elsa Peretti – Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2015. In quest’ultima opera, lo studioso mette in risalto la centralità di Lullo, nell’economia del pensiero medievale, per l’organicità delle sue idee. Il filosofo di Palma di Maiorca nella sua complessa attività speculativa inventa una logica, che è al contempo anche una metafisica, attingendo alle radici stesse del reale. L’Ars lulliana – ci ricorda Villalba – è sostanzialmente una scienza unitaria capace di elaborare un discorso religioso funzionale a portare gli “infedeli” nell’ambito dell’unità della fede. Lungo questa direttrice, Raimondo Lullo elabora una tecnica combinatoria basata sui principi primitivi, che esistono prima dei generi, e sugli assiomi algebrici, che strutturano le risorse meccaniche, come la collocazione di lettere alfabetiche siglate all’interno di cerchi concentrici rotanti, in grado di dimostrare la verità o la falsità di qualsiasi postulato, come capirono Giordano Bruno e Gottfried W. Leibniz: nasce il calcolo logico pseudo-automatizzato, che anticipa i contributi di George Boole (1815-1864), Alan Turing (1912-1954) e Claude E. Shannon (1916-2001). Il lavoro di Raimondo Lullo è, quindi, il primo anello della catena delle risorse informatiche e dell’attuale intelligenza artificiale. In chiusura all’intervista, Villalba affronta la questione delle lingue minoritarie dell’Europa mediterranea di oggi, sostenendo che queste devono essere preservate e promosse anche dalla filologia, costituendo un prezioso patrimonio di idee e di saperi letterari e orali.

 ______________________________________________________________

Vincenzo Maria Corseri, dottore di ricerca in Filosofia, è stato redattore delle due riviste dell’Officina di Studi Medievali di Palermo: «Schede Medievali» e «Mediaeval Sophia». Ha collaborato con Luca Parisoli nella cura del volume miscellaneo Il soggetto e la sua identità. Mente e norma, Medioevo e Modernità (Officina di Studi Medievali, Palermo 2010). Ha tenuto diverse attività seminariali presso la cattedra di Storia della filosofia medievale dell’Università degli Studi di Palermo e insegnato Estetica, come docente incaricato, presso l’Accademia di Belle Arti “Kandinskij” di Trapani. Ha anche collaborato con la Facoltà Teologica di Sicilia nella redazione del Dizionario Enciclopedico dei Pensatori e Teologi di Sicilia.  Recentemente ha curato, insieme a Giuseppe L. Bonanno, il volume Cultura storica e tradizioni religiose tra Selinunte e Castelvetrano, una raccolta di atti congressuali sulla storia religiosa e culturale del territorio selinuntino (Edizioni dell’Istituto Euroarabo, Mazara del Vallo 2018). Vive a Milano, dove insegna nei licei statali.

_______________________________________________________________

 

 

 

Se vuoi condividere l'articolo sui Social Network clicca sulle icone seguenti:
Questa voce è stata pubblicata in Cultura, Interviste. Contrassegna il permalink.

Lascia un Commento

L'indirizzo email non verrà pubblicato. I campi obbligatori sono contrassegnati *

È possibile utilizzare questi tag ed attributi XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>